23 Aug Clic. Clic. Clic.
És aviat, el sol encara no escalfa gaire.
En arribar al capdemunt del camí que voreja el petit bosc, la vinya s’obre als nostres peus. Quinze passades de ceps plens de raïm daurat i dolç que esdevindrà la nova generació de Serafí.
Les sabates se’ns ensorren en trepitjar la terra llaurada i flonja de la vinya, i hem de caminar com si estiguessim a la platja. A la mà esquerra duem el cove i a la dreta les tisores de veremar.
Uns per dalt, els altres per sota. Clic. Clic. Clic. El raïm comença a omplir els coves.
Una passada…, dues…, gairebé hem acabat la tercera. Ara ja fa una mica més de calor. Sento que a la passada de sota fan apostes per endevinar quanta estona passarà abans algú no es pessigui un dit amb les tisores. Clic. Clic. Clic. Mà plana, mà plana. Ningú no s’ha de pessigar si es posa la mà plana.
Però tant és. Inevitablement, abans de que parem per esmorzar, algú es distreurà un instant i les tisores li mossegaran el dit arrencant-li un petit ai contingut.
I silenci.
De sota els barrets de palla que ens emparen del sol, tots aixecarem la vista un moment per assegurar-nos que no hi ha més danys que el petit tall. Un gra de raïm a la punta del dit, el millor remei que hi ha.
I clic. Clic. Clic. Encara ens falten deu passades per acabar.